Donem vida als pobles – Pep Garcia

Comptant amb els d’aquí, els de casa. Els de km0. Els que et diuen bon dia. Els que no et deixaran tirat. Els que s’hi juguen el sou i la pell com tu. Global, sense local, no existeix.

Quan més engrescats estàvem menjant-nos el món, el món se’ns ha cruspit d’una revolada i ens ha deixat tirats i tancats a casa.  El món era tan ,tan global que haviem començat a oblidar gairebé del tot, el món local. El de la cantonada. El del carrer de casa, El del veï. De fet ens creiem que ja res seria com abans i que la cosa global era casa i la casa local una cosa d’abans. D’antes, que dèiem. I un cop el món global ens ha immobilitzat amb un virus importat de can pistraus… de qui ens hem refiat? Dels de casa. Però això no ho hem fet sols. Mentre els missatgers malpagats d’els Amazon de torn seguien servint-nos comandes a preu de fast food i format de low cost, les coses essencials, les que importen,  les que necessitàvem vitament, les hem trobat, només a casa. Els de casa han mirat de no abaixar la persiana, mentre els han deixat i tot i abaixar-les se les han empescat per portar, fabricar, produir, construir  o inventar allò que feia falta. Allò que necessitàvem.  Allò que fins ara ens arribava de les kimbambes amb un cop d’avió de cost desorbitant, fabricat ves a saber en quines condicions i que ara, sencillament, ens han dit que no arribarà. I què han fet els d’aquí? Se’n diu arremangar-se. Fer màscares, cosir bates, guants, preparar menjar, vendre tota mena d’estris pels dies d’estar tancats a casa i… fer-ho de tu a tu.  Se’n diu servir. Se’n diu tracte de proximitat. Se’n diu vocació de comunitat. Se’n diu, ves-te’n refiant del món, que el que t’espatlli el món global, només t’ho poden arreglar els de casa. Que t’estimen, entre d’altres coses, perquè et coneixen. I això, ara que ens comencem a refer de la clatellada amb que no comptàvem, és ara que ho hem de practicar per canviar la nostra vida i, també, per tornar el favor als que han estat pendent de nosaltres. Fugint del consum desmesurat cap al consum necessari. Comptant amb els d’aqui, els de casa. Els de km0. Els que et diuen bon dia. Els que no et deixaran tirat. Els que s’hi juguen el sou i la pell com tu. Global, sense local, no existeix. I crec que aquesta lliçó l’hem apresa. O hauriem d’haver-ho fet. És l’hora de tenir clar que tot el que necessites ho tens a tocar de casa i ara mateix ressonen campanyes de sensibilització, promogudes pels Ajuntaments, les associacions de comerciants i d’entitats com l’ANC entre d’altres que ens ho recorden no fos cas que abans de passar de fase ja ho haguem oblidat. Donar vida als pobles ara que els hem vist, quasi, morir. I ara, que ja sortim, caminar pel carrer a les hores que ens toca i escoltar com s’alcen les persianes dels nostres comerços, dels nostres tallers, de les nostres botigues, dels nostres professionals i saber que no n’hi ha prou en proclamar i predicar-los amor infinit sinó que cal practicar i comprar-hi.  El que compres, a qui ho compres diu molt de tu. De cadascú. I després de tants dies callats està bé que no ens equivoquem en el primer gest que fem. No? M’encanta el soroll de les persianes… quan s’alcen.

Mirar que el que fem tingui sentit

Mirar que el que fem tingui sentit
CARLES CAPDEVILA
29/01/2016 23:10

¿TÉ CAP SENTIT agafar un taxi per anar al gimnàs a caminar una hora sobre una cinta que no porta enlloc? ¿Té cap sentit beure aigua del Montseny a Segòvia i beure aigua de Segòvia al Montseny i tenir uns camions amunt i avall contaminant i obligant a fer més carreteres?

¿Té cap sentit contractar persones de molt lluny perquè deixin de cuidar els seus i vinguin a cuidar els nostres, perquè nosaltres no podem de tant que hem de treballar per pagar a qui ens els cuida?

¿Té cap sentit respondre un whatsapp absurd mentre condueixes a l’autopista?

¿Té cap sentit lamentar que desapareguin les petites botigues de barri i no comprar-hi mai?

Moltes coses que fem amb normalitat no tenen ni cap ni peus. Ja no hi he posat què fem amb els refugiats o com pot ser que les multinacionals més riques evitin els impostos, perquè són temes indignants i inabastables, i el que no s’aguanta per enlloc és a qualsevol escala.

¿Té cap sentit esperar una revolució que ho arregli tot? M’apunto més aviat al club dels que pensen que aprofitant que aquest món no funciona gens, ens toca anar-lo arreglant amb les mans amb cada acció que fem com a consumidors, com a ciutadans. Com es comença? Aplicant el que anomenem pensament crític, i vol dir dubtar de les inèrcies, del que ens diuen, del que fem. Donar-hi un parell de voltes.

Si ho fas, camines i puges escales, beus aigua de prop, compres en botigues que vols que continuïn, dediques més temps a cuidar els teus, no et distreus conduint… I a poc a poc, fent petits gestos que tenen sentit, arregles la teva vida, que deu ser el primer pas per arreglar el món.